Esquenes

Feia temps que no escrivia. Per ser més exacta, des que va començar l'estiu. Una amiga meua diu que això és perquè ara ''estic bé''. Aleshores, què? Això vol dir que solament escric per desfogar-me, quan les coses que em passen no m'agraden? Ho veig de ser egoista.

Crec que la rao és l'estiu. Tan ple i tan buit a la vegada que tens temps per a tot i per a res.
Contradiccions. Últimament (o pot ser no, pot ser ha sigut sempre i me n'he adonat ara) tota la meua vida es basa en contradiccions.

''Los amores de verano nunca mueren''. Esta nit parlàvem d'això una amiga i jo. Ella m'explicava que ho va escoltar per la tv del bar on treballa en un programa ''del corazón'', i que es preguntava: ''si els d'estiu no moren mai, els d'hivern si?''. Bona pregunta.
He intentat argumentar la frase per tal de fer-li entendre el que vol dir, però he acabat dubtant jo també.
Què ens passa? És això cert? O ho tenim ja tant al cap el fet que l'estiu és per alliberar-se, disfrutar i jugar, i és quan ens enamorem i disfrutem, quan, en canvi, l'hivern és per treballar, concentrar-se, i, sobretot, esperar que arribe l'estiu per poder ser ''feliços''?

Cada volta em pregunte més per què totes i tots volem sempre el que no tenim. Per què quan és hivern volem que siga estiu, i quan és estiu, a voltes, volem que siga hivern. És evident, per mi, que no ens em de conformar en tot allò que tenim, ja que això evita el progrés, però sí que crec que hauríem d'intentar progressar amb el que està al nostre abast. Tindre-ho, conéixer-ho i fer-ho créixer. No queixar-nos i canviar-ho.

Ho dic però no ho faig. Intentaré ser optimista: el primer pas per canviar-ho és adonar-se'n.

M'encanten les esquenes. Són infinites, secretes, úniques i súper sexis. La part de darrere del cos d'una persona, aquella en la que quasi no ens fixem perquè sempre mirem el cul directament. I mira que són grans i ocupen part del cos, però no ens (solen) cridar l'atenció.

Trobe a faltar Lleida. El seu fred-calor i la seua calor-fred. Les meues amigues, per suposat, i la pau que em donava. En canvi, tornar a casa, he de dir que ha sigut molt millor del que m'esperava. El que passa és que ara no pare de pensar en viatjar ben lluny.
Veieu? El que us deia. Sempre volem el que no tenim.

Avui m'he depilat, i mentre escric, gitada al meu llit, note com les cames se m'apeguen entre elles per les restes de la cera. Demà serà diferent (quan me dutxe), estaran finetes i s'abraçaran entre elles. Odie depilar-me, però m'agrada estar depilada, encara que enyore com se veuen els pèls de les cames quan els pega la llum.

Estic escoltant la banda sonora de ''La La Land''; si no ho heu fet, feu-ho. És preciosa; ojalà poguera tocar el paper que fa la flauta travessera en ella, deu ser emocionant.

Bé, crec que és moment ja de que acabe aquesta entrada perquè estic començant a dir coses sense sentit (jajajajajaja). En veritat res del que dic té sentit, així que...

''Qui t'ensenya a enraonar t'ensenya el món'', aquesta frase és l'última cosa que vull escriure per tal de recordar. L'he extreta del llibre Argelagues, de Gemma Ruiz.

Vaig a descansar, que demà he de fer una entrevista i estic (un poc molt) nerviosa i expectant per vore com m'ix.

Bona nit xiquetes i xiquets,

que somnieu bonic i ho recordeu.

T