Parla't bé

 Hola de nou. Ací tornem a estar, com a mínim, aquesta nit.

Tenia intenció de posar-me a llegir escrits anteriors que tinc, però... em fa prou vergonya. Ho tornaré a intentar més tard. 

Estava fent un treball per al màster i, com aquell que no vol, he creuat la mirada amb mi mateixa. No m'he mirat, hem creuat la mirada. Amb el reflex de la finestra que tinc al meu davant. I... doncs sí, hem parlat. 

I és que feia molt - massa - que no em parlava aixina, a ser certa, no recordo quina va ser l'última vegada que ho vaig fer... m'he parlat bé, i m'he donat l'enhorabona, i també ànims amb tot el que ve. Però m'he parlat bé. 

Ahir a la classe d'Opinió pública, debat polític i llibertat d'informació vaig fer, junt amb un company, una presentació d'un discurs del sociòleg Neil Postman. En ell parlava de com afecta la tecnologia a les nostres vides, i no explicava lo bé que ens va estar hipermegaultrasuperconnectats les vint - i - quatre hores al dia - pareix mentida com m'agradava escriure els números en lletra quan era xicoteta i lo complicat que se'm fa fer-ho ara -, sinó, Postman explicava què ens ha tret la tecnologia a les nostres vides. I una de les coses de les quals parlava és que ni amb l'invent dels ordinadors, dels smartphones,  de les tablets... en definitiva, dels últims aparells tecnològics hem arribat a respondre cap de les preguntes més essencials de la vida, tal com ho són "per què existim?", "quina és la nostra finalitat?"... i similars. 

I aixina és. Cap d'elles. Però jo, com sempre, busco les meues pròpies respostes (encara que canvien a cada mil·lèsima de segon).

I avui quan em parlava ho hem comentat. 

La meva vida té dos parts: el meu camí personal i professional *ací cal fer un apunt: quan dic "personal" no em refereixo a família etc., sinó, a aquelles coses més íntimes i personals internes que de vegades afloren una miquetona a l'exterior però acostumen a estar sempre voltant pel nostre subconscient (de manera conscient) ja que no volem treure-les perquè ens suposen la creació de dubtes, indesicions... en coses que es suposa que ja estan i/o tenim super consolidades en les nostres vides.* i, l'altra part, el meu camí/entorn afectiu. 

Penso que igual que és evident que sense la mort la vida no tindria sentit, també crec que és evident que, tenint en compte que som éssers humans i que allò que ens fa diferents dels animals - entre d'altres coses - és la nostra funció socialitzadora, sense un entorn social tampoc res té sentit per a nosaltres. M'explico. Pot ser tenim més o menys sort en les amistats, família... i en l'entorn que ens toca tindre, i és per aquesta mateixa raó que l'efecte que tenen les persones que ens envolten en les nostres vides és vital. 

Aleshores, aquests són les dues parts en les que jo, a partir d'ara (no sé fins quan) organitzo i gestiono la meua vida; tot, sent conscient de que només viuré una vegada amb aquesta cara, personalitat, cos, època, entorn, qualitats... i amb l'únic objectiu d'aprofitar-ho, aprendre a valorar-ho i disfrutar-ho. 

Per tant actualment podem dir que el meu estat és de: satisfacció. 

La part personal i professional la tinc OK; la personal sempre toca la moral en algun moment incorrecte, però a través de debats interns, experiències i argumentacions aprenc a posar els peus a terra; la professional va fluïnt. No hi ha un objectiu clar ni tampoc tinc molta idea de què és allò al que m'agradaria dedicar-me, per què... però sí és cert que tot el que estic fent i està relacionat amb aquesta vessant m'agrada i em motiva. 

Però si d'alguna cosa n'estic (recentment) orgullosa de mi mateixa és de l'altra part: el meu entorn afectiu. Malgrat que sempre he sigut una persona amb prou caràcter i orgull, realment crec que he sabut sincerar-me en mi mateixa, reconèixer els meus errors i eforçar-me per modificar-los i/o millorar-los. I crec que ho estic aconseguint. Els meus objectiu són clars: que el meu entorn (la gent que estimo) estigui pel camí de la felicitat i que es sentin estimats i estimades. I és que, encara que sone molt romàntic, és esta la part que, quan està bé, permet que l'altra puga avançar.

Fa uns mesos vaig tindre una conversa en una amiga que em va fer vore que, moltes vegades, allò que més ens fa patir som nosaltres mateixos, com ens dirigim, el nostre diàleg intern. N'he estat pensant molt i després de la conversa d'avui, crec que entenc el que ella em volia dir. 

Parla't bé, t'ho mereixes. 

Bona nit, tan de bo que somnieu bonic i ho recordeu.

T

*

Segurament seràs la primera persona que llegirà aquest text... I és que amb l'àudio de l'altre dia em vas crear un ronroneig al cap que m'ha fet tornar a escriure'm i a enfrontar-me a este document en blanc. Sé que estàs, estic, estem lluny. Però estem.