Primera i única

Hola. Bé, vaig a començar a esciure, per fi, el meu propi blog. Exceptuant esta mateixa frase que estic escrivint (i abans havia posat un altra cosa, que l'he borrada) acabe de decidir que vaig a esciriure tota l'estona el que pense sense borrar frases, encara que siguen una merda (solament eliminaré, com estic fent, errors a l'esciure). Bé, comencem.

Respecte els consells que m'han donat els meus pares, el meu pare me va aconsellar que el primer que havia de fer era escriure en anglès, supose que per a que aixina, si algú (no sé com) arribava a esta adreça per internet, i estava escrit en anglès i el que posa és interessant/original etc. ho llegiria i tindria alguna possibilitat en la vida. No serà el cas d'esta primera història que vaig a contar (i de moment, única). Ho sento, però si algú hem vol (intentar) entendre haurà de saber, o en tot cas, aprendre català.

En teoria estes mogudes (sé que sona col·loquial, però no hi ha millor manera de definir-ho) les solc escriure en una llibreta supermegaultrahiperprivada que tinc, però com en estos moments determinats no la tinc a mà, doncs ho escric ací. També solia esciure en words, però posat que al meu ordenador (encara que és bò) li costa la vida sencera obrir-los, i més, guardar-los, i tenia de ja fa temps en ment escriure o intentar-ho, un blog, doncs m'he decidit i això mateixa estic fent.

Tinc tantíssimes coses al cap que no sé ni per on començar. El nom d'este blog és un altra moguda molt gran. (Com veieu estic utilitzant molt la paraula moguda, cosa no habitual en mi perquè mai ho solc fer, però bé, és la primera paraula que m'ha vingut al cap per descriure açò, ja siga perquè m'agrada la paraula en sí o perquè no tinc el suficent vocabulari adquirit i no me'n sé cap altra adequada). No sé si és correcte escriure tant entre parèntesi, però a mi m'agrada fer-ho. 

He de dir que davant la majoria de la gent que conec me consideren una persona ''segura'' de mi mateixa (si, en a, perquè sóc dona), però si un psicòleg llegira solament les línies que he escrit de moment, sabria de sobra, pel simple fet de que cada cosa que escric l'acabe justificant, que no és aixina, i no sé perquè. Ja voreu que no pare de fer-me preguntes i no trobar mai respostes, supose que és una cosa usual i comú, però és una putada (perdó per l'expressió) molt gran.

Quan era més menuda (ara no és que siga molt gran, però ja sóc adulta, que és un plus) sempre me consideraven com una persona respectable i madura (o això m'agrada pensar) i recorde que sempre que coneixia a una d'aquelles persones a la qual els demés solen dir ''rara'' jo els dia que per a mi no eren ''raros'', sinó especials. I ho seguixc fent. I ho seguixc pensant. El que no sabia és que jo era una d'elles/ells.

No exagere si vos dic que tinc, literalment, el cap ple de pardals, o de idees, o de preguntes sense resposta, millor dit. 

Per part supose que no volia escriure un blog perquè considere que estes coses són per a gent realment interessant, i personalment, crec que sóc interessant (tot i el meu absolut respecte a esta paraula i al seu significat, sé que sona un poc de persona creguda dir-ho, però sí, crec que sóc interessant, pot ser no tant com la majoria de la gent que escriu blogs, però sí ho sóc). Realment no crec que ningú acabe llegint estes mogudes meues, o això m'agrada pensar, ja que supose que me donaria moltíssima vergonya que ho feren i jo conéixer a la persona i a més, no sé si tenen molt de sentit. Sabrien que sóc una rara, i això m'asusta, encara que sempre he estat del costat de defendre, recolzar i admirar a eixes persones.

Molt bé no sé quina és la raó per la qual escric, perquè no tinc pensat ser escriptora ni res per l'estil, com a molt periodista, però per a parlar de política i societat, no de la meua vida. Però tot i la paradoxa (m'encanta esta paraula) que açò comporta, escriure el que pense i senc és una manera d'intentar entendre'm, o, pot ser d'esta manera llançe l'esperança de que algún dia algú hem llija i m'entenga. Sí, la meua vida se basa en l'esperança. Pot ser sona com a tòpic, però realment és el que senc. M'és impossible perdre l'esperança. 

Per una part, si la perguera pel que fa a la que tinc sobre les persones (la gent inclosa) i la humanitat, acabaria en una depressió brutal i segurament suicidant-me, tal i com li ha passat a la majoria de persones (moltes d'elles grans pensadores de la humanitat) que l'han acabada perdent, exceptuant a totes aquelles que ho han fet per enfermetat o problemes personals, a les quals tinc molt de respecte.

Si la perguera en mi mateixa, no podria ser feliç, i per mi, i crec que si no ho és per tots, deuria, la felicitat és una cosa bàsica i totalment necessària. Jo sempre estic i sóc feliç. Ja que tenint en compte la meua vida i la meua família, no ser-ho me pareixeria de ser molt egoista; però insistisc, no ho sóc per tal d'evitar ser egoista, ho sóc perquè és el que senc. El problema és que vull i necessite cada vegada ser-ho més i més i més i més. I això és el que és difícil. 

Estic molt viciada a una serie (no vull fer publicitat d'ella, però vaig a dir el nom per si a algú li afecta en la vida igual que ho està fent en mi) que es diu Girls. Mare meua. És tan extranya, surrealista i real a la vegada que m'enganxa i m'asusta al mateix temps.

L'amor és una cosa que me preocupa molt, moltíssim. Tinc una por a enamorar-me que no és normal. I no sé perquè. A l'institut, recorde que a una classe de filosofia (açò pareix un altre típic tòpic, però és la realitat) en una professora que no diria que és la millor que he tingut mai pel que fa a la professió, però sí que és de les que més m'ha marcat i ensenyat en la vida, vam parlar de la psicologia. He hagut de buscar en google psicoanàlisi perquè no recordava el nom de Freud, i mira que m'encanta com sona pronunciat. Bé, pues estavem parlant en classe d'ell i del psicoanàlisi, i mos va explicar la profe que totes les persones tenim traumes. Estos traumes poden ser basats en la tonteria més gran del món fins a afectar-nos de per vida. Bé, pues relacionant açò en el meu problema de tenir pànic a enamorar-me he pensat moltes voltes si era eixa o podia ser alguna raó de la meua infància la que provocara que tinga este pànic. Però jo crec que no. Revise 1 i 1000 vegades el meu passat (el que recorde d'ell) i no tinc res que jo considere que me podria marcar fins a eixe punt. Aleshores, malhauradament he de dir que tot i que tota la meua vida he estudiat assignatures relacionades en le món científic i mantinc un gran respecte per tota la gent que se dedica a ell, en mi, han fallat. Considere que encara que les matemàtiques, la física, la química i la biologia siguen fascinants i puguen explicar coses molt difícil d'explicar en proves i arguments, la vida i la naturalesa són tan boniques que no els deixen explicar altres coses. Eixa (m'acabe de donar ara conte) és LA raó per la qual vaig decidir no estudiar res relacionat en el món científic (tot i la decepció per part dels meus pares), i centrar-me en la vida, la societat i la organització d'ella. Si no puc explicar una cosa tan bonica i tan normal com és l'amor mitjançant les tècniques que m'oferien, no podia treballar ni dedicar-me a res relacionat en això. 

Veeu, vos he avisat de que tot açò són mogudes. 

En estos 18 anys de vida (estic donant massa pistes de qui sóc i no m'agrada, però és necessari) me n'he adonat de una cosa que m'ha marcat molt. No canviem.

Jo sempre he tingut en ment com una cosa segura que quan creixem i tenim 20, 30, 40, 50 i inclús 70 anys (encara i els estudis de cada persona), els pensaments i les preocupacions són diferents. Però escoltant per el carrer, a la meua família i coneixent a gent me'n he adonat de que això no és aixina. Pot ser són diferents, però tenen la mateixa essència. 

Per part pense, què avorrit. Però si així és el transcurs de la vida, serà per alguna cosa. 

Recorde que quan era xicoteta, no sé exactament quina edat, li dia a la meua mare que jo no volia una vida com la de tot el món. En això me referia a anar a l'escola, després a l'institut, universitat, conéixer a la teua futura parella, enamorar-te, tindre un treball, tenir fills (o no), i morir. Me preocupava moltíssim. Una vesprada me vaig posar a plorar com mai en ella al costat dient-li que no volia això, i ella hem va respondre que la vida era molt més que això, que entremig te passaven mil coses interessants que ho feien tot diferent. Ara això ja no hem preocupa. Ara el que hem preocupa és el fet de que no hem preocupe. Què vol dir? Que he acceptat que no hi ha un altra eixida? O que ma mare tenia raó? No ho sé. Però a voltes m'agradaria tornar a ser aquella xiqueta i recordar o planejar algun tipus de vida diferent, me costaria, però sé que ho aconseguiria. 

Quina ràbia i impotència. 

Bé són les 3 del matí, i deuria anar a dormir. És un dissabte de nit i el que més destige en estos moments és poder estar de festa en les meues amigues en un bar fent birres, ballant i rient. Però no pot ser, aixina que creurem en el destí i pensaré que era per tal que estiguera i me decidira a per fi escriure; pot ser siga eixa la raó o pot ser no, però me quede més tranquil·la si pense que és aixina. 

Me dona (un altra volta) ràbia anar-me'n a dormir perquè sé que només ho faça començaran a vindre'm idees i pensaments nous per esciure. Però he de fer-ho...

Aixina que ací acabe la meua primera entrada d'este blog, que, pot ser, podria servir com una mena de presentació.

M'agradaria que em vinguera alguna frase interessant d'algún pensador, o, millor, d'alguna pensadora interessant i coneguda per afegir-la, però no és així, i no vaig a començar a buscar-ne per google per tal de quedar com una persona culta (que m'agradaria ser-ho en algún moment, però este no és ara).

Encara i tot, si que vos vaig a dir que vaig a acabar dient-vos el nom d'una cançó: Una d'amor - Mireia Vives i Borja Penalba. Vaig a escoltar-la ara, és la cançó d'amor que més m'ha marcat de totes les que he escoltat mai. I sempre l'escolte abans d'anar a dormir, fins i tot alguna volta me dorc en ella. Supose que és una mena de respir, o, una mena de forma d'autodonar-me esperança.

Així que bona nit, ojalà que somieu bonic i ho recordeu.

T




PD: He llegit un poc d'esta publicació i a banda que vos demane perdó per les faltes d'ortografia (he intentat fer les mínimes), també m'estic donant conte de que en molts casos el que dic és contradictori i pot ser inclús de persona envanida. No he borrat ni editat res, simplement ho he deixat perquè he anat escrivint les coses sense llegir el que posava abans, i pot ser per això algunes idees estan (prou) mal expressades. En açò no vull justificar-me, sinó, només vull fer un apunt.