Cecília i Minkowski

L’espai que tu ocupes sentat al meu costat,

mirant-me, o, millor dit, observant-me, al mateix temps que m’escoltes parlar,

tendra i sincerament, passa a ser un espai on enlloc més al món pot ser,

tot i que ocorre al mateix temps en que s’ajunten els nostres passats, presents i futurs.

El sentiment que tinc és contradictori, t’explique tot el que navega pel meu cap,

perquè ho transformes i ho millores, i això hem fa feliç, però al mateix temps,

tinc por, por de que es perga l’essència de les hores de reflexió i de paciència que, inconscientment, ocorren quan intente aconseguir l’impossible.

Primera dimensió, parlem i ens escoltem, ens mirem i ens toquem. Notem l’espai.

Segona dimensió, tot comença a créixer a molta velocitat, a tanta, que hi ha coses que ni el temps ens deixa percebre.

Tercera dimensió, ens ensenyem i ens aprenem, fusió del temps i l’espai, amb una reciprocitat entre nosaltres que ho supera tot, però la por segueix constant.

Quarta dimensió, tot és a punt d’explotar enmig de la nit sense estels, la por em comença a menjar i a superar, arriba el final, i de repén, pau.

Comence a recordar, i et veig a tu, sentat sense parlar mentre recorde les belles paraules d’en Minkowski, i és aleshores quan em trobe en una resposta, on he perdut la por, i comprenc que només superant les dimensions podem arribar al més enllà.

Més enllà del que mai hauríem pogut imaginar, on tan sols la nostra unió pot representar la realitat, la realitat del temps que portes segut al meu costat.