L'efimeritat de l'art

L'art conceptual és aquell en el qual el que es mostra és totalment efímer; perquè s'entenga, un exemple d'art conceptual és el teatre, ja que tu pots vore un obra, i l'art d'aquesta no es pot tornar a repetir mai, ja que per molt que l'obra siga repetida mai serà igual que l'anterior, o, en el moment en que és gravada, perd l'essència de ser un obra de teatre per a passar a ser un film, el qual tu pots vore una vegada i un altra vegada i sempre serà exactament igual, per això perd la seua essència, que és l'efimeritat. Aquesta definició, i, sobretot, aquesta idea d'existència de l'art conceptual ho vaig descobrir en la última classe d'Expressió Audiovisual.

Doncs bé, jo crec que la vida és un exemple més. Dins del que la paraula art significa, el qual és molt difícil d'explicar ja que és total i absolutament abstracte i inexplicable, la vida ho és també. Vull dir, és totalment efímera, perquè el que estic vivint ara, ahir o el que viuré en els segons que venen ara, no ho tornaré a viure mai més; i òbviament, el viure, és un art, l'art de viure.

En què consisteix aquest art és un poc més difícil d'expressar i inclús de pensar i reflexionar. 

Naixem, dormim, menjem, follem i morim. 

Intente pensar-ho i no puc, és tan divers! 

Ja sé que el significat de la vida s'ha estat buscant (es busca, i es seguirà buscant) durant tota la història de la humanitat. Però, i si pot ser no s'ha de buscar? És a dir, i si el significat de la vida pot ser, és simplement això, viure-la? 

Jo, personalment, sempre sóc de les persones que donen voltes i voltes i més voltes (i més voltes) a les coses buscant-los un significat i un perquè; i si, pot ser, és tot molt més senzill del que ho fem? Però al mateix temps que dic això també pense, i si, pot ser, és tot? És el fet de buscar un perquè i no trobar-lo, i, al mateix temps, és le fet de no buscar una resposta i acabar descobrint-la.

Art i efimeritat. 

Tot i això, no crec que la característica de que has d'aprofitar les coses que vius i que et passen al moment perquè no es van a tornar a repetir mai més siga la més important de l'efimeritat, sinó, per a mi, la característica més important és el fet de com t'afecten estes coses, perque t'afecten. Possiblement al moment no en som conscients, però ens afecten, i, per tant, no desapareixen, sinó que s'ajunten i et (ens) fan créixer. Per això la vida és un art, i per això és efímera.

Experiències que estic vivint tant d'amistats, d'amor i de relacions familiars m'estan fent canviar moltes coses dins meu que abans no sabia que existien, o pot ser si, però no esperava que (realment) canviaren. Diuen que és una etapa de la vida. Una de tantes etapes, i que es supera, o, millor dit, s'accepta. I les etapes estan plenes d'això, de preguntes que s'acaben responent soles o mai es responen, i inclús de respostes que no t'has preguntat o que no tenen pregunta. Que complicat i simple a la vegada és tot, eh?

Si analitzarem el text en la última frase, on he posat el ''eh?'' (igual que totes les vegades que parle en primera persona del plural) es diria que ho escric tot referint-me a un públic. Però, tot i que aquestot textos es publiquen (els publique) i estan a l'abast de tothom, he de dir que aquest públic al que me dirigisc principalment sóc jo, jo i els meus pensaments. Però ho publique com a forma d'ajuda, perquè a mi realment m'ajuda escriure-ho, i pot ser a algú li ajude llegir-ho, tot i que moltes vegades les coses que dic són un poc sense sentit, però al cap i a la fi les coses sense sentit sempre acaben tenint aquell que nosaltres els donem, per tant, una cosa sense sentit és equivalent a una persona normal, una impossibilitat. 

Enyore moltes coses que mai esperava (o mai creia que arribaria el moment) d'enyorar-les. Però envé de buscar-les i fer-les per tal d'acabar amb l'enyorança, he decidit (inconscientment) acceptar que les enyore, i aferrar-me a les noves, perquè ahi està la vertadera essència del canvi, i els canvis, són imparables.

Acabe amb un altra cançó: 'Middle of my mind' de Tom Rosenthal. La vaig escoltar per primera vegada (que jo recorde) en l'últim minut de l'últim capítol d'un programa de tv3 que es diu (deia) 'This is art', presentat i dut a terme per Ramon Gener. És un programa espectacular, jo no he vist tots els capítols però en els que he vist, he disfrutat i aprés moltíssim. Ojalà alguna vegada en la vida puga arribar a saber tant com este home, és increïble. 

Disfruteu-la, i que somieu bonic i després ho recordeu. 

T

PD: Perdó un altra vegada per les faltes d'ortografia i de sintaxi que vos trobeu, intente millorar poc a poc, però paciència. 

PD2: Xiquetes, gràcies per estar.