Finestra oberta

En la meua habitació hi ha una finestra que dona a un enorme pati (si aixina se li podria dir) on donen, al mateix temps, moltes més finestres, balcons i terrasses d'altres edificis agens.
Jo no acostume a tancar les cortines de la meua finestra, ja que m'encanta vore'ls. Però, l'altre dia, mentre me posava el pijama, de nit, vaig pensar que pot ser algú m'estaria veient despullada, ja que quan és fosc i s'encén una llum es veu tot el que aquesta reflecteix.
Doncs bé, les vaig tancar.
I ara, estava en el meu balconet, de nit, i estava observant els altres edificis, les altres finestres, els altres balcons i les altres terrasses. Poques llums enceses. I aleshores he pensat, per què vaig tancar les cortines?
La gent té tanta por de que els vegen a ells que es tanquen, i aixina, tampoc veuen als demés. És per això que me'n he adonat de que vaig fer una tonteria.

Últimament tinc un sentiment (molt fort) contradictori dins meu. Me senc molt perduda, en tots els àmbits, com si estiguera en òrbita; però, al mateix temps, senc com que sóc més jo que mai, i com que estic trobant-me, poc a poc, a mi mateixa. Pot ser això?

Estic llegint-me un llibre que es diu 'Digues que m'estimes encara que sigui mentida', de Montserrat Roig. Aquest recull pensaments i sentiments que aquesta dona ha anat escrivint durant la seua vida, i, sobretot, durant la seua carrera professional com a escriptora. I, per tant, el que a ella més li preocupa, tal i com es reflecteix al seu llibre, és el saber per què escriu. Per molt que ho enraona i ho explica, em dona la sensació que ni ella mateixa ho sap, o pot ser, simplement és pel que ella acaba concluïnt, escriu perquè li dona la gana.
Jo si haguera de dir per què escric, crec que diria el mateix, tot i que és una manera de trobar-me.

Pense, pense massa, i comence a preocupar-me per cada cosa que dic, faig i passa pel meu cap. I després enraone que pot ser no deuria pensar tant, comparant-me en els comportaments d'altres persones, ja que, pot ser així no em preocuparia tant per coses que pot ser no tenen importància, o que jo no els en deuria de donar tanta com els en done, tot i que, al mateix temps crec que si les pense i me'n preocupe és per alguna cosa. Pot ser per l'edat que tinc, pot ser per la meua personalitat o pot ser solament és perquè realment són importants, i faig bé de preocupar-me'n d'elles, tot i que deuria centrar-me en algunes altres que ho són més, o almenys, depenen de mi i afecten a altres persones, i no ho estic fent, i clar, això també em preocupa.

Volia fer una foto a una imatge que estava veient en els meus propis ulls (hauria quedat un fotón) però no sé si no m'he alçat a per la càmera per vagància o per no-necessitat. Crec que és el segon cas. M'encanta la fotografia, i la veig un art molt potent, però també crec que a voltes, hi ha imatges que ens les hem de guardar per a nosaltres mateixa, no? No ho sé. El cas és que al final no he fet la fotografia i encara la recorde.

Tinc tot el que vull i necessite però encara en vull més. És això ambició o és egoisme?
Vull menjar-me el món, ho tinc claríssim, però tinc por de que se m'acabe menjant ell a mi, i en por pel mig a l'hora de conseguir reptes no s'arriba enlloc. O si? Vull dir, pot ser eixa por és sinònim de prudència i em fa que vaja més a poc a poc, però tot i això l'odie, perquè veig que m'està tancant portes, no me les tanca en clau, però si me les tanca, i això em dona molta ràbia.

Necessite trobar i fer eixe 'click' en mi i en la meua vida que em permeta a seguir caminant més fàcilment, però també pense que si el fera tot seria més avorrit, encara que també més fàcil.
Tinc por de decepcionar als que més m'estimen (els meus pares), però el que més por em fa és decepcionar-me a mi mateixa, i acabar adonant-me'n de que no confie, o el que és pijor, de que no valc tant com crec que puc arribar a valer.

L'altre dia vaig tenir una conversació molt bonica en un amic, i en ella em va preguntar que què era la meua fita en esta vida, què era el que volia aconseguir. Vaig tenir una resposta. I em vaig sorprendre a mi mateixa, perquè durant els dos últims anys de la meua vida eixa pregunta ha estat sempre donant voltes pel meu cap i mai n'havia trobat una.
La resposta va ser servir per alguna cosa. Que la meua vida haja servit per a alguna cosa, ja siga dins del món del periodisme o de la política i societat, però sobretot m'agradaria haver ajudat a les persones, i encara que sone molt hippie i parega un tòpic, realment m'agradaria ajudar a fer del món un lloc millor.

En fi, són, com ja vaig dir, més mogudes que ronden pel meu cap i que necessite expressar d'alguna manera.

Així que, vaig a seguir pensant i vaig a intentar començar a actuar.

No sé perquè sempre les escric de nit, però alguna raó hi haurà.

Bona nit, ojalà que somieu bonic i ho recordeu.

T


PD: Perdoneu, un altra vegada, per les faltes d'ortografia i sintaxi que trobeu. :-)