Balcons

He descobert un nou plaer.
Ja portava disfrutant d'ell una temporada, però avui l'he reconegut. Com més m'agrada llegir és al balcó, sentada i escoltant, pensant i llegint.
Avui estic a la meua casa, els meus pares han marxat i la meua germana i la seua parella també. Ella no ha parat de dir-me abans d'anar-se'n que controle (demostrant que és filla de ma mare), i jo, acorde amb la meua actitud, li he dit un ''aneu-vos-en ja, que tinc plans...'' . Era obvi que anava a malpensar, i preocupada m'ha començat a preguntar quin eren els meus plans. Què li anava a dir si no en tinc?

Eixir al balcó i llegir; no, sense abans haver posat el disc de 'Línies en el cel elèctric' a la televisió.
He eixit fora, m'he segut, i he començat a disfrutar de la lectura. I de les vistes. I del temps. I de mi.
Viure en un poble turístic té la sort (o no, per a alguns/es) que per baix no para de passar gent. Jo disfrute mirant-los i escoltant-los. Famílies d'amics amb els fills que venen a disfrutar de les pasqües, amigues que es retroben i decideixen vindre ací durant uns dies, amb uns grans somriures i un cigarret a la boca només baixar del cotxe, on deuen haver passat unes quantes hores.
Feia fred, i he decidit entrar.
''Una d'amor'' ha començat a sonar. Casualitat?
Al capítol del llibre que m'estava llegint es parlava justament d'això, de les supersticions i de les casualitats.
Era molt probable que sonara eixa cançó, és la cinquena del CD que he posat a sonar, però hi ha altres, i justetament ha sonat aquella. Jo crec que ha sigut un regal que m'ha fet el destí, xicotet, però per mi, intens i bonic.

He començat a reflexionar i he decidit posar-me a escriure. Al moment, la meua àvia al telèfon (cosa molt comú). M'explicava que ens ha comprat una mona de pasqua per a mi i la meua germana. Està contenta per haver-ho fet, i jo també. Però també és una rao per estar trista; ho ha justificat, sense jo haver-li preguntat res, en que no ens n'ha fe una ella, com era de costum,  perquè ja no té ganes. Se fa major. Del que li han ensenyat, cuinar és el que més li agrada, i l'edat, i el cansanci d'aquesta, li ho està llevant.
Jo em pregunte, del que m'han ensenyat, pot ser escriure és el que més m'agrada? (A banda de parlar) Si és així espere que l'edat mai m'ho lleve, mai.

Retrobar-me(te). Eixa és la clau.

Estic obsessionada en això. No pare de pensar en què és el que realment m'agrada, com sóc realment i, sobretot, si realment crec en tot el que dic i pense. És preocupant, però a la vegada també crec que satisfactori perquè si ho pense, ja significa alguna cosa.

Seguim.

Crec que és la primera volta que escric i no és de nit, ni al lloc on estic estudiant. És la primera volta que escric (en aquest blog) estant a casa meua. Això per mi és una molt bona notícia.
Últimament, hem sentia extranya cada volta que hi venia. Però el llibre de 'Llamada perdida' m'ha donat la resposta.
Quan comences a acostumbrar-te a la soletat, el que era conegut, comença a ser per tu extrany, i els desconeguts comencen a ser per tu l'habitual.

Pot ser aquest canvi siga que ja no em trobe ''tan'' dins de la soletat, tot i que no em referisc a aquesta paraula com un sentiment o una etapa trista, sinó, com una etapa de constant aprenentatge d'una mateixa i del que t'envolta.

Estic contenta, i sóc feliç. De moment això és el que em recomforta.

No puc dir-vos que bona nit i que somnieu bonic i ho recordeu perquè no és de nit.

Així que...

Fins prompte, que passeu una estona agradable i bonica de recordar.

T