Punt de partida
Avui m'he decidit i vaig a llançar-me. Vaig a parlar íntegrament de l'amor. Del amor, baix el meu punt de vista actual.
És un tema que està contínuament present. A cada conversa que tinc en amics i amigues sempre ix a la llum. Ens dediquem, i em dedico, a aconsellar els altres i les altres al respecte, quan, realment, no en tinc ni idea. Però, honestament, no crec que siga solament este el meu cas, sinó, ningú en té idea. Totes parlem de l'amor a partir de les nostres experiències personals, hagen sigut moltes o poques, més intenses o menys, però en parlem, i donem consells creient en ells, perquè realment pensem que poden ser factibles, però, malhauradament, la majoria d'ells no ho són, ni per nosaltres, ni pels demés.
Tinc una amiga que va tindre una mala experiència dins d'una llarga relació, i com a conseqüència, es va transformar, durant un temps, en aquella persona que actuava de la forma més odiosa, per a ella, dins les relacions amoroses.
M'està passant el mateix. Odie a aquelles persones que s'obsessionen en algú, i es passen l'estona parlant d'ell o d'ella, sense pot ser saber realment qui és exactament la persona de qui parlen.
Doncs si, ara mateixa, pareix que jo sóc esta persona. Deuria odiar-me per això?
Possiblement la paraula ''odiar'' en si és massa forta per a aquestos casos, i segurament no és odi el que sentim, sinó, por. Por de convertir-nos en qui mai voldríem ser, però quan ho fas, el que acabes sentint és llàstima i ràbia, perquè la por no et deixa tornar a ser qui eres abans.
Vaig aparentant per la vida que sóc una persona segura, i, sense despreciar a aquelles que no ho són (en realitat, jo en sóc una més d'elles), els aconselle i els ajude a seguir endavant. El pitjor, és que a la majoria d'elles, pot ser gràcies als meus consells, o pot ser no, sempre els acaba sortint bé la jugada. I jo em pregunte, com és que em sé tant bé la teoria, i sóc incapaç d'aplicar-me-la a mi mateixa?
Temps. Supose que és això. Que passe el temps i passen situacions i moments que ens permeten obrir un poc els ulls i aprendre del que passa per tant de canviar-ho. Però, oblidem una cosa. El temps que passa, mai torna. Estic perdent el temps? Possiblement.
Per acabar en les pors, es suposa que el que s'ha de fer és enfrontar-les, però, i si és millor tindre por abans que enfrontar-la i que la cosa acabe malament? Ja sé que no té perquè ocórrer així, però i si passa? Significa això que preferisc quedar-me en el dubte i les il·lusions que ser-ne conscient de la realitat i acceptar-la? O, pot ser això és perquè, en part, en sóc conscient d'ella i no m'agrada?
Sí, sóc una il·lusa, però per molt trist que parega, a voltes, de les il·lusions també es pot viure, tot i que, temporalment. Aleshores... aleshores ja voré què faré, encara que ja n'estic prou cansada i no tinc ni idea del que m'espera i m'esperarà més endavant.
L'altre dia vaig anar a un concert meravellós, i van dir una cosa que em va cridar molt l'atenció, per molt que no recorde les paraules exactes, però deien alguna cosa com que estimarem fora el que fora sabent de que ens costaria el que més.
Inconscientment, això he fet i estic fent. I si, hauré de superar la por, ja siga per enfrontar-me a la situació, o per canviar-la per complet, sempre aprenent-ne.
Doncs, això, estima't i estimeu-vos però sobretot, somnieu bonic, i que després ho recordeu.
T
És un tema que està contínuament present. A cada conversa que tinc en amics i amigues sempre ix a la llum. Ens dediquem, i em dedico, a aconsellar els altres i les altres al respecte, quan, realment, no en tinc ni idea. Però, honestament, no crec que siga solament este el meu cas, sinó, ningú en té idea. Totes parlem de l'amor a partir de les nostres experiències personals, hagen sigut moltes o poques, més intenses o menys, però en parlem, i donem consells creient en ells, perquè realment pensem que poden ser factibles, però, malhauradament, la majoria d'ells no ho són, ni per nosaltres, ni pels demés.
Tinc una amiga que va tindre una mala experiència dins d'una llarga relació, i com a conseqüència, es va transformar, durant un temps, en aquella persona que actuava de la forma més odiosa, per a ella, dins les relacions amoroses.
M'està passant el mateix. Odie a aquelles persones que s'obsessionen en algú, i es passen l'estona parlant d'ell o d'ella, sense pot ser saber realment qui és exactament la persona de qui parlen.
Doncs si, ara mateixa, pareix que jo sóc esta persona. Deuria odiar-me per això?
Possiblement la paraula ''odiar'' en si és massa forta per a aquestos casos, i segurament no és odi el que sentim, sinó, por. Por de convertir-nos en qui mai voldríem ser, però quan ho fas, el que acabes sentint és llàstima i ràbia, perquè la por no et deixa tornar a ser qui eres abans.
Vaig aparentant per la vida que sóc una persona segura, i, sense despreciar a aquelles que no ho són (en realitat, jo en sóc una més d'elles), els aconselle i els ajude a seguir endavant. El pitjor, és que a la majoria d'elles, pot ser gràcies als meus consells, o pot ser no, sempre els acaba sortint bé la jugada. I jo em pregunte, com és que em sé tant bé la teoria, i sóc incapaç d'aplicar-me-la a mi mateixa?
Temps. Supose que és això. Que passe el temps i passen situacions i moments que ens permeten obrir un poc els ulls i aprendre del que passa per tant de canviar-ho. Però, oblidem una cosa. El temps que passa, mai torna. Estic perdent el temps? Possiblement.
Per acabar en les pors, es suposa que el que s'ha de fer és enfrontar-les, però, i si és millor tindre por abans que enfrontar-la i que la cosa acabe malament? Ja sé que no té perquè ocórrer així, però i si passa? Significa això que preferisc quedar-me en el dubte i les il·lusions que ser-ne conscient de la realitat i acceptar-la? O, pot ser això és perquè, en part, en sóc conscient d'ella i no m'agrada?
Sí, sóc una il·lusa, però per molt trist que parega, a voltes, de les il·lusions també es pot viure, tot i que, temporalment. Aleshores... aleshores ja voré què faré, encara que ja n'estic prou cansada i no tinc ni idea del que m'espera i m'esperarà més endavant.
L'altre dia vaig anar a un concert meravellós, i van dir una cosa que em va cridar molt l'atenció, per molt que no recorde les paraules exactes, però deien alguna cosa com que estimarem fora el que fora sabent de que ens costaria el que més.
Inconscientment, això he fet i estic fent. I si, hauré de superar la por, ja siga per enfrontar-me a la situació, o per canviar-la per complet, sempre aprenent-ne.
Doncs, això, estima't i estimeu-vos però sobretot, somnieu bonic, i que després ho recordeu.
T
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada