''tot hu farem!''

Ja arriba l'estiu.
El passat va ser (i es va fer) molt molt llarg. I este, en canvi, ha vingut molt ràpid, no sé com passarà.
Durant tot aquest any, he aprés moltes moltes coses, inclús la majoria d'elles les sabia, però no les coneixia.
En aquesta entrada no pretenc fer una mena de despedida ni res paregut, pretenc fer una reflexió (com sempre) davant el temps.

Un any. Ni això, uns mesos. I què intensos.
Supose que deu ser l'edat dels 18 quan penses que tot està al teu abast per ser jove, i que tens temps per tot, però no.

Totes les coses que pensava abans que mai m'afectarien, m'afecten, i totes les coses que pensava abans que em pareixerien essencials, han passat a ser simplement importants.
El sentiment que més es reitera dins meu és contradictori, de voler tornar però al mateix temps estar-hi.

Em dona por trobar i no trobar a faltar a gent, em dona por no reconèixer (o no reconèixer-me) en algunes situacions a les quals estava acostumbrada i ara no, i al contrari.
És bonic però trist, és feliç però lleig.

I ara què? Eixa és la pregunta que constantment està al meu cap.

Estic impacient per retrobar-me en molta gent, però sóc conscient que això implica uns acomiadaments per l'altra banda, i m'entristeix.
Però si, T, com ma mare sempre diu, ''en esta vida, tot no es pot tenir''.
El problema és que jo sempre ho vull tindre tot, i pot ser per això, al final acabes tenint res.

Jo, jo, jo i jo. No pare de parlar de mi, i de preocupar-me per mi, i de queixar-me de mi i d'estar orgullosa de mi. Egocentrisme necessari o autoestima exagerada?

No sé què és, però és.
Senc que m'estic expressant fatal, però esque cada cosa que m'està venint al cap, tal i com vaig fer (i crec que sempre he fet) en les altres entrades que he publicat, l'escric. Intente ser natural, o més que natural, intente ser jo mateixa, si és que aquesta sóc jo realment.

L'expressió ''tot hu farem!'' és -ha de ser- la resposta.
Amb esperança del que vindrà encara que sabent que és una merda haver de passar-hi fins arribar-hi.

Disfrutem de l'estiu, de les seues nits a la fresqueta, en els seus moments atrevits, de l'aigua de les piscines bruta i pixada, la del mar, convivint amb infinites espècies marítimes, milionaris pensant-se que tenen una platja privada però estan banyant-se en la mateixa aigua on estan morint milers de persones buscant futurs millors, deixant de costat tot el que tenen i jugant-se la vida per poder tenir-ne una de digna.
Disfrutem-lo, de les seues nits, matins, migdies i vesprades especials i d'aquells en que t'avorreixes com una ostra i no pares de pensar que necessites algun tipus de rutina. Disfrutem de la seua llibertat i de tots els compromissos que ens provoca per tenir més temps lliure i estar malgastant-lo tant.
Disfrutem-lo, perquè després, l'enyorarem.

*Bicicletes-Blaumut
S'ha posat a sonar aleatòriament al youtube just quan començava a llegir esta entrada, que des que vaig començar estiu no ho havia fet; la cançó s'ha acabat just quan he llegit l'última paraula del text. Crec que no fa falta explicar res més per saber perquè he decidit afegir-la.
Espere que la disfruteu!