Focs naturals

Parle d'inseguretats dins la seguretat.
Ser segura, o segur, és possible? Sempre hi ha - i hi haurà - coses, moments, actituds i sensacions que no sabem com gestionar, i ens fan ser insegures. La qüestió acaba sent aparentar.
Avui parlava en una amiga respecte a la nit d'ahir, parlàvem de mi, de nosaltres, i de per què sóc com sóc. Però, no sé de què parlàvem, del tot.

Acabe de sopar, me prepare tot per seure'm al sofà (necessite un gran ritual per arribar a fer-ho, principalment per no estar ja asseguda i haver-me d'alçar per anar al bany) i han començat uns focs artificials. Després, d'entremig del soroll dels cotxes uns tímids aplaudiments i una "papalloneta" ha aconseguit entrar al menjador, merda.

M'havia preparat un iogurt per menjar-me després de sopar, però ara no tinc fam. Però tinc una angoixeta dins meua: ganes de plorar.
Per què quan volem plorar (ho sabem i ho necessitem) ens preguntem si fer-ho o no, i la raó per la qual ho volem fer? Per què no ho fem i prou? Por?

M'he passat la vida consolant a la gent i dient que plorar és bo (sempre he sigut una plorona), i ara, sóc jo qui veu plorar com un problema.

Aparentar i aparentar-me? Ma mare sempre m'ha dit des que era xicoteta que puc intentar enganyar les demés en el que vullga, però mai podré enganyar-me a mi mateixa. Quina merda.

La"papalloneta" no para de donar voltes pel menjador i m'està posant molt nerviosa.

No m'ixen les llàgrimes.

Anem, però a poc a poc. Però anem... a algun lloc? O enlloc? Quina pregunta més estúpida. Mentre l'escrivia m'he donat conte que és impossible no anar a cap lloc, perquè sempre estem en un, i encara que no ens moguem seguim en el mateix, però ja estem en algun lloc. Per tant, anem.

Demà respiraré aire fresc a la muntanya i intentaré aclarir un poc la ment, perquè les idees és impossible.

Bona nit, que somieu bonic.

T